Un cuerpo cualquiera


 

                                                                        Un cuerpo cualquiera

Había una vez en un cuerpo cualquiera una pequeña célula que acababa de nacer, estaba rodeada de otras células que cada día ordenadamente hacían su trabajo, colaborando todas juntas, ella se dio cuenta enseguida que era diferente pues crecía mas rápido, pensaba mas rápido y también trabajaba diferente, las demás células se multiplicaban y ella como no sabia lo que le sucedía y lo pasaba tan mal por no entender a las otras y las demás tampoco la entendían a ella tenia miedo a reproducirse porque no quería que su descendencia pasara por el mismo infierno que ella, además se daba cuenta que alteraba a todo el grupo, pero como todo en su corta vida sin darse cuenta se dividió y todos sus miedos se hicieron realidad, su igual padecía el mismo mal y aunque el cuerpo envió a los caballeros blancos a ver que pasaba no pudieron hacer nada, las dos células alteradas empezaron a dividirse sin control, molestando a las células sanas, cada vez eran mas las perturbadas, las funciones del órgano donde vivían empezaban a fallar, las células trastocadas llego un punto que ya eran mas que las sanas pero sin venir a cuento una ola de unos agentes especiales empezaron a atacarlas conjuntamente con un bombardeo de rayos, las células maliciosas empezaron a reducirse en numero aunque la batalla fue larga y feroz, después de numerosas bajas en ambos lados los agentes especiales abrieron brecha y pudieron acabar con todas ellas ganando así la grandiosa guerra, hoy en día las células sanas han recobrado el control del órgano que ha restaurado todas sus funciones pero ahora como la primera vez que emergieron los agentes especiales por arte de magia cuando nace una célula alterada los agentes aparecen y la eliminan haciendo que ese cuerpo cualquiera funcione correctamente.

Ness

A todos los cuerpos afectados y a todas aquellas personas que dedican su vida a combatirla.

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

REMORS


                                          REMORS

Passeig marítim de Calafell, 23 de Maig a les 22 hores 23 minuts 32 segons, en Juanot jeu a la seva cadira de lona davant de mar, xumant un toscano que li ha donat en Ton mecànic, el gust és intens, el sacia ,les mans encara li fan olor de l’escabetx que ha preparat a la tarda, un – Adéu, vaig a dormir – den Nani que passa per darrere, en Juanot ni es gira, tan sols alça la mà, tot resta serè, tan sols la remor de les tranquil·litzadores onades, de sobte una veu greu i profunda.

Ep Juanot com ho portes això?-

El vell pescador es gira, doncs aquella veu no la reconeix, no veu ningú, torna a mirar millor però res, deu ser algú que ha passat a corre-cuita pensa ell, de nou la veu.

P – Ei tu! Que no em fas cas?-

L’experimentat cuiner gira el cap en totes direccions, ningú.

P – Aquí d’alt, tros de lluç.

L’home curtit per la mar alça el cap i veu la carismàtica estàtua del Pescador que inimaginablement s’està dirigint a ell.

J – Ostres! Ostres! Ostres!-exclama.

P – Ostres no n’hi aquí, com a màxim ostrons- diu el pescador de pedra.

J – Que dic que com és possible que parlis, o sóc jo que m’he tornat boig.-

P- No ets pas boig o sí, no sé, tu sabràs. Escolta, ha canviat molt això des de l’últim cop que vaig ser aquí.-

J- Però no ets sempre aquí tu, collons?! I què hi faig jo també, parlant amb una estàtua?-

P – Ui! Me’n recordo quan era un poble de pescadors amb les barques de colors a la sorra, aquells homes que amb molt d’esforç treien i ficaven cada dia les embarcions amb noms de dones o noms estrafolaris a la mar i les remendadores fent i desfent les xarxes.

J – Que n’han passat de dies d’allò, encara me’n recordo… Cal Renec, Cal Sereno, Cal Martí, Cal Manco…. quins temps aquells, ens fèiem un fart de treballar però tots érem una gran família.

P – I després varen venir els estranjeros i això es va convertir en xauxa, tot ple de bars i pubs a vessar d’homes i dones ebris ballant músiques estranyes, encara que a mi personalment sempre m’han agradat més les dones locals, no sé, tenen un no sé què, una gràcia, una simpatia, deu ser per la brisa de la mar.

J – Temps de gresca i xerinola, de ser quatre gats a passar a què no hi cabés una agulla a l’estiu… però sempre ens quedava el Bar Sereno.

P – No us podreu queixar, que gràcies a això vàreu fer un grapat de calerons tots plegats, uns més que altres, però el poble ha prosperat.

J – Sí, però també hem pagat un preu.

P – De tot ens hem de queixar, si són verdes, perquè són verdes i si són madures, perquè són madures…

J – Tens raó noi, mai estem contents.

P – Escolta, no tindràs un xiclet Trident de clorofil·la per aquí?

J – Un xiclet? Amb què em surts tu ara, si vols un toscano.

P – No merci, no fumo. Per cert, molt encertat posar-li el nom de Narcís Monturiol al carrer amb més festa, sempre m’han agradat el submarinos, amb ells es pot veure la fauna marina.

En aquell moment en Josep Maria Tries passava per allà.

JMT – Que fas Juanot que xerres sol.

J – No, que parlo amb l’estàtua.

JMT – Ja has begut més del compte? A vere què fumes…

J – Que nooo, que aquesta estàtua parla

JMT – Au vés a dormir que ja és tard

En Josep Maria marxa, però sense deixar de mirar en Juanot amb cara de circumstàncies.

J – Veus com sóc boig, millor que vagi a dormir i demà serà un altre dia.

P – Ara em deixaràs penjat quan estem amb lo millor de la conversa, va, una estoneta més i et deixo marxar.

J – No sé jo si és gaire saludable.

P – I ara què, ni bars, ni pubs, ni rauxa, només gent amunt i avall del passeig. Com els hi dieu….? Ah, sí, els dièsel, perquè fan quilòmetres sense gastar.

J – Els temps canvien, això els mandataris que volen un turisme més familiar.

P – El que hauré de veure jo, que sóc qui sóc i sé que encara no he vist res.

J – Què vols dir amb qui ets?

P – Jo posseeixo Joan, treu conclusions.

J – Doncs ara no hi caic.

P – Ves a dormir que demà quan et llevis ho veuràs tot més clar.

En Joanot s’alça de la cadira, la replega i es dirigeix cap a casa sense deixar de tombar-se cada dos per tres a mirar l’estàtua parlanxina, quan en l’últim cop que es gira, veu i sent una gran esquitxada a la mar.

Ness, Bona Festa Major!!!

Edició i correcció: Marina Vilardell

Dedicat: A tota la colla de Calafell en especial a la del sanatori i com no a tu (Saaaancho Quijote, Quijoteeeeeee Sancho)

Agraïments: Calafell Històric al més que professional Manel Gómez Gutiérrez, La Confraria de Calafell centre d’interpretació del Calafell pescador i a la simpàtica Núria Olivella.

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

Els del poble del Vent


Els del poble del Vent

En temps immemorials una tropa del poble del vent van decidir assaltar el castell de Calaat El Fel del poble veí, que segons deia el seu infiltrat posseïa uns tresors abundants on entre ells hi havia una valuosa corona d’or amb incrustacions de diverses pedres precioses, la companyia estava composta entre d’altres per: Antonio Ollé “el fart d’arròs”, Mario, Vador Grua, Jordi Mitjans “Speedy”, Benet “El Cagarri”, Marc Subirana “Zubi”, Josep Català, Els Germans “Maravillos”, El Cames, El clan Ingles, Anton Galofré, Quinti, Claudia, Ton “El Titus”, Pep Solé “El guitarra”, “El Mosso”, Lluís Mañas i la seva filla, Jordi Pellicer “Pelli”, Alfonsito, Susana “La Vasca”, Pepito “Pastor”, Francisco Segura “Nene” i el seu fill Francesc, Marcelino Güixens, La familia Toldrà, Micky Campos, Joan Cañellas, Carlos Santò, i els més petits el Toni i el Marcelino “Ponet”, tot dirigit per la intrèpida i valent Maria Conillera.

El castell estava construït i alçat sobre una base de pedra calcaria, que feia que hi hagué poc espai, segons l’informació de l’espia aquella nit de lluna nova la guarnició de guàrdies de la fortificació minvaria a causa d’un desembarc de mercaderies a la costa, la façana on pensaven atacar era la del sud-est, van arribar a peu del paredó, la cap de la colla xiuxiueja’n anava donant instruccions als membres del grup que aquests anaven ficant-se a la seva posició, primer el baix, l’agulla, el contrafort i les crosses i després amb molt de comte la pinya, el segon va pujar subtilment sobre els hombros del baix tot seguit el tercer , quart i quint anaven pujan per les esquenes l’un de l’altre, els últims llocs estaven reservats als més petits al Toni sisè i per últim l’aleta el Marcelino “Ponet” amb aquesta construcció humana arribaven de sobra a d’alt del mur on amb un salt el Marcelino va accedir al castell, va donar la mà al Toni perquè pugues accedir al castell també, un cop dins s’anaven amaga’n per les columnes i ombres, com havia dit l’informador la fortalesa quasi restava deserta, en Macelino i en Toni es van endinsar escales avall per una porta que era oberta, van baixar i baixar fins trobar una porta de fusta molt decorada amb talles i ferratges, en Toni va treure les eines de la butxaca del darrera i mentre el Marcelino vigilaba, el primer furgava el pany de la porta, no l’hi va costar pas gaire, un clik clak i ja era oberta – Ostres!!!- van exclamar els dos en veure el grapat del munt coses que brillaven dins d’aquella habitació, al fons en un altar la preuada corona dormia sobre un coixí vermell amb rivets daurats, correcuita el dos marrecs es van abalançar sobre la joia, un cop en el seu poder varen córrer cap a la sortida, a empentes i rodolons van pujar l’escala un cop d’alt es van esmunyir fins a la porta però no amb gaire fortuna ja que un guàrdia els va veure, van obrir la porta petita mentre sortien i el guàrdia cridava.

Els nens han sigut els nens del vent ells han sigut-

En Marcelino i el Toni amb tota una munió de soldats al darrera corrien esperitats mentre cridaven d’alegria agitant la furtada corona, la colla els esperava mes avall on els van resguardar dels guàrdies i es van dirigir al poble muntanya avall i un cop allí van celebrar la fita aconseguida. amb una gran festa organitzada per el cap Jan Huguet plena de menjar i beure.

Desde aquell dia els constructors de torres humanes del poble del vent es coneixen com els nens del vent ells (que avui en dia ha evolucionat com a Vendrell) i els dos pobles tant els del Vent com els del castell de Caalat el Fel (avui Calafell) tenen una competència infinita amb tots els aspectes bé tots no, ni els de Calafell fan castells humans ni els del Vendrell fan Castells de pedra.

Ness Pit i amunt!!!

Dedicat: A tots els nens del Vendrell d’avui, demà i sempre i en especial al meu mestre i veu radiofònica dels nens el Gran Pep Huguet.

P.D: Ojala poguessin sortir tots, tan sols és una mostra representativa de “ayer y hoy”

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

La Granja-Churreria


LA GRANJA-CHURRERIA

Jonh Winter entro a las 9 en punto en la Granja-Churreria subió por la rampa como cada viernes después de su temprana e injusta jubilación del servicio de inteligencia, la agencia lo había ubicado en un remoto y pequeño pueblo costero.

-Buenos días- dijo el camarero con camiseta roja y bandeja en mano que servia la terraza.

-Buenos días- contesto amablemente John

Entro en en local y se sentó en su taburete de siempre, dos hermosas mujeres servían la barra, las dos con el pelo a media melena una mas alta que la otra, mientras un gran hombre con uniforme blanco elaboraba las porras en una gran tinaja de acero inoxidable llena de aceite hirviendo, la chica mas alta solo con mirar a John ya sabe lo que quiere y le sirve el delicioso chocolate y grita:

-Una!!!-

El gran hombre se siente aludido, la chica alta le sirve las porras mientras la mas baja cobra a los clientes en la caja, de repente cuatro hombres con traje negro entran en el local, tres delante y uno detrás este con sombrero.

-Ya no te puedes esconder mas de nosotros querido John- dijo con voz amenazante el hombre custodiado del sombrero, los tres hombres se pusieron en posición de ataque, ipso facto la chica mas alta le lanza un azucarero hábilmente a la cabeza del hombre de la derecha que cae tambaleándose al suelo, la mas baja arroja una botella de anís del mono en toda la boca al del centro dejándolo K.O mientras el gran hombre con un cucharon lleno de aceite hirviendo lo lanza a los ojos del tercero que cae al suelo gritando de dolor, mientras sucede toda la acción Jonh resta tranquilo sentado en su taburete, cuando el hombre del sombrero saca una pistola, todos se tiran al suelo, John se da la vuelta y dice:

-Aquí me tienes pero no hagas daño a esta pobre gente-

BOOONNNG!!! Un bandajerazo le da por atrás al hombre del sombrero que cae redondo al suelo, el camarero autor de la hazaña le suelta:

-Aquí no se pude estar si no se consume-

Jonh se da la vuelta mojando la porra en el chocolate y con media sonrisa en los labios dice:

-No se porque pero me encanta el chocolate con porras de esta Granja-Churreria.

Starring: Camarera alta es Patri, la baja es Verónica, el gran hombre es Marcos y el camarero con bandeja es Emi.

Mas aventuras en: c\Miquel Batllori i Munné 2   El Vendrell (Tarraco, Peninsula Iberica)

Ness “chocolateado” quick

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

Recopilación cuentos del àngel en castellano (mes avall en catala)


Ángel Tobías

Tiempo era tiempo, en el reino de los cielos vivía un angelito llamado Tobías. Vivía con su madre y los dos tenían prohibido bajar a la tierra de los humanos, Tobías porque todavía no era suficiente mayor y la madre porque no tenía alas.

A la madre le gustaba mucho el café de los humanos,aquel gusto tostado y amargo le apasionaba, tanto era así que un día le dijo a su hijo:

-Tobías, hijo mío, tú que eres pequeño y rápido como un rayo, me podrías ir a buscar café? Eso sí, sin que te vea nadie y sobre todo no poses los pies en el suelo o te convertirás en estatua.

El angelito no le pudo decir que no a la madre y sin que le viera nadie, bajó a la tierra lo más rápido que sus pequeñas alas le permitieron. Cogió el café e inmediatamente volvió. La cosa fue tan bien que cada dos por tres bajaba a buscar el apreciado café para la madre. Cada vez iba más rápido, pues sus alas iban creciendo.

Cuando llegó a la mayoría de edad, el padre Dios le llamo. Había llegado la hora de hacer de ángel.

– Tobías, a partir de ahora te tocara llevar la inspiración a los hombres. Coge este zurrón lleno de polvo de inspiración y este listado del nombre de las personas que tienes que inspirar.

Cómo si tuviera un cohete pegado al trasero, salió a hacer los encargos. Como ya se conocía el camino, fue un santiamén. Inspiró un bonito poema sobre el mar, una bella pintura de una mujer y un descubrimiento científico que curaba una enfermedad. Fue tan rápido que al volver se reunió con los otros ángeles para vanagloriarse de su ligereza. Uno de los ángeles, corrompido por la envidia del momento, le dijo:

-Hay una cosa que el Dios padre no tiene y si se lo le llevas serás su ángel preferido. Tú que eres tan rápido  seguro que lo podrás hacer.

-Y qué es esto que el padre Dios no tiene?

-Una centella del sol.

Sin perder tiempo y haciendo batir las alas como nunca lo había hecho, se dirigió hacia el sol. Cuanto más se acercaba más calor tenía. El sudor le chorreaba por todo su cuerpo, la fuerte temperatura hacía que sus fuerzas se debilitaran, pero él no paraba. Incluso cuando las alas se le empezaban a quemar él siguió. Cada vez estaba más cerca de su objetivo, pero cada vez le costaba más aletear, se mareaba del calor y las alas se le quemaban.

Ya casi la tenia en la punta de los dedos, cuando se encontró una centella delante de él no se lo pensó dos veces y la cogió. Tan grande era el esfuerzo que había hecho para lograr el hito, que perdió el conocimiento y empezó a caer al vacío. El ángel envidioso, que veía incrédulo lo que Tobías había conseguido, salió a salvarlo. Lo cogió en pleno vuelo y lo devolvió al reino de los cielos. Con las alas chamuscadas pero lleno de orgullo,  Tobías se despertó en brazos de su madre. Una vez recuperado, el Dios padre lo llamo y le dijo:

-Tobías, has sido muy temerario y te has dejado llevar por otro, sin saber lo que hacías. Por eso te castigo a restar al lado mío hasta que yo lo decida.

Con el orgullo tocado, se resignó al que el Dios padre le ordenó. Con el tiempo iba viendo los diferentes asuntos que despachaba, las alegrías y desgracias de los humanos, de diferentes naturalezas. Hasta que un día el Dios padre le dijo:

-Espero que con el tiempo que has estado a mi lado te hayas hecho más sabio y prudente. Te devuelvo tu cargo de ángel inspirador.

Lleno de felicidad,  Tobías cogió el zurrón y el listado. Bajó hacia la tierra muy sereno, pero vio una mala sombra que rondaba. Ya había oído a hablar de las malas sombras cuando estaba con el padre Dios. Eran ángeles que en algún momento habían desobedecido sus órdenes y habían sido desterrados del reino de los cielos. Cómo se sentían traicionados, dispersaban malos pensamientos entre los hombres. Así que  Tobías alertó a los ángeles de los buenos.

-Y exactamente dónde has visto esa mala sombra ?

-La he visto por allá- dijo señalando con el dedo hacia la izquierda, con tanta mala suerte que no se dio cuenta que con el pie tocó un campanario y en estatua se convirtió.

Si lo queréis ver está en El Vendrell, coronando el campanario, donde dicen que las noches de luna llena se deshace el hechizo y reparte inspiración a los elegidos.

Ness* Edición Anna Alcalá

 

 

El Ángel (cara b)

Siendo justos y sinceros tengo que admitir que no soy el que regenta el campanario.

Cuando mi madre me hacía ir buscar café aprendí donde eran las rendijas para salir del cielo sin que me atraparan, también aprovechaba para mezclarme entre la gente, sus cantos y risas me llenaban de energía con el tiempos otros miembros del cielo, que mi madre para lucir de hijo les explicaba lo viajes, estos aprovechando la ocasión me cargaban de encargos.

Pasado el tiempo el Padredios me reclamó para el trabajo por el cual me habían educado, inspirador, como sabía los atajos del cielo y de la tierra el trabajo de una semana lo hice en un día, al llegar a casa orgulloso  Rafael uno de mis mejores amigos me desafió a que cogiera una centella del sol que era lo que el Padredios deseaba, en aquel momento solo pensaba en complacer al Padredios, no lo recuerdo muy bien pero una centella se me coló garganta abajo apenas cuando  pensaba que tenía una en mi mano, después me desmayé.

Al despertar estaba todo chamuscado tanto que el sanitario dudaba que volviese a mi color original ahora era un ángel negro, Padredios me llamo y como castigo por ser demasiado osado por perseguir una centella del sol me ordenó restar a su lado pero como le hacía cosa verme tan negro me encerró dentro de un armario donde yo podía escuchar y ver lo que pasaba por un agujerito, en dos visitas ya vi  lo que pasaba, los emisarios mentían sobre la tierra para complacer al Padredios unas de las visitas fue de Rafael que arrepentido por sus actos se quería cambiar por mí recibiendo una negativa.

Yo mientras tenía trabajo en un run-run en la panza más unas pequeñas vascas y expulsé una lucecita la cual con una rapidez increíble desapareció por el agujerito, aletargado por los días de escuchar mentiras que me esperaban, la entrada de repente de la lucecita me hizo sobresaltar el corazòn, la lucecita se movía de un lado a otro cada vez más deprisa hasta que salía y entraba del armario– ahora te entiendo yo no puedo salir soy demasiado grande para pasar por el agujero– en un gesto repentino la lucecita se precipitó hacia mí introduciéndose en medio de mi frente, pasó el tiempo que el Padredios creyó necesario para mi castigo y me devolvió mi cargo de inspirador, a continuación fui a ver a Rafael que era tanto su arrepentimiento que no lo dudó cuando le propuse que se cambiase por mí, Rafael me sustituyó al bajar a la tierra con mis ropas, el zurrón y la lista, su espíritu de arcángel lo hizo despistarse y tocar el campanario, ahora es feliz custodiando el pueblo (Guardia Fidelis) y yo escapé siguiendo la voz de la lucecita que tenía dentro de mi cabeza hasta que llegamos a una gran explanada allí la lucecita salió de mí, la intensidad de su luz aumentaba igual que su pureza, en un suspiro la lucecita me empezó a dar vueltas, me rodeaba una luz intensa y pura, un flash y todo volvió a la normalidad ,todo no, ya no tenía alas, las piernas eran de cabra y dos cuernos en la cabeza– Que me has hecho lucecita malvada!!!–la lucecita  tintineo–como que me llamo Pan y desde cuando haces ruido?–la lucecita empezó a alejarse de mí, yo la sigo, le pido explicaciones, me dice que así es la vida, ella empieza a correr, corro detrás suyo, ella campanea, yo no me puedo estar de gritar-Campanilla esperaaaaaaaaa….

A todos los Niños y Niñas en toda la extensión

Ness*

 

LA JUBILACIÓN

En un tiempo no muy remoto al nuestro, en el reino del cielo Dios después de gobernar siglos y siglos creyó que era la hora de jubilarse y así lo hizo saber a los habitantes del cielo, estos empezaron a especular a quien elegiría como sustituto.
-Elegirá el que tenga el corazón más grande-dijo St. Manuel
-No-negó St. Antón y prosiguió-Elegirá al que tenga el alma más pura-
-Ahora toca una mujer!-exclamó la Virgen de Montserrat
-Os equivocáis-proclamó St. José-Los hay que tenemos preferencia-
Y así continuaron el debate, todos decían la suya incluso los niños que todos ignoraban decían que hacía falta sangre joven, hasta que un sobrecargo disolvió la muchedumbre de gente concentrada.
Desde aquel momento todo el mundo vistió sus mejores ropas y se abocaron a hacer el trabajo lo mejor posible.
Justo en aquel momento un hombre vestido de negro, zapatos negros, calcetines negros, pantalones negros, jersey negro, una parca negra que le llegaba a los tobillos y un gorro de lana negro, en el cielo hace frío, aquel hombre iba con los hombros caídos y con un andar incierto, se paseaba todo el día y la noche haciendo que los cuerpos celestiales se pusieran nerviosos, cuando se lo cruzaban por la calle él los saludaba esbozando una sonrisa con aquella cara difícil de mirar y los celestiales o hacían que no lo veían o le giraban la cara, la vez que más inquietó a la comunidad fue un día de teatro que mientras todos hacían cola para entrar el hombre vestido de negro(a partir de ahora H)  que estaba apoyado en una farola observando atentamente la cola formada y no entró hasta que todos estaban sentados, eso fue la gota que colmo el vaso, un grupo fue a quejarse a un sobrecargo.
-Esto no puede ser tenemos el desazón todo el día y la noche, tener aquellos ojos clavados en nosotros es insoportable, así no se puede vivir-
-Yo hablaré con él, yo tampoco sé quién es pero si está aquí será por algo pero no paséis ansia que yo lo arreglo-
El sobrecargo salió a la calle a buscar a H, al girar la esquina se lo encontró de cara.
-Me buscabas-dijo H con una sonrisa en los labios.
-Tengo todo un pueblo crispado con tus idas y venidas-le dijo el sobrecargo con un tono más que autoritario.
H  se le acercó, lo cogió por las solapas de la casaca, lo levantó dos dedos del suelo y lo miró fijamente a los ojos.
El sobrecargo notaba como aquella mirada penetrante se adentraba para sus adentros hasta que sintió como si le arrancaran el alma.
-Para!!! Para!!!-suplicó el sobrecargo.
H lo dejó en el suelo y se le dijo con tono imperativo.
-Todos tenemos un trabajo que hacer, vosotros hacer lo vuestro que yo haré lo mío-
El sobrecargo que se estaba recobrando de la experiencia pero todavía le quedaba un resquicio de curiosidad pregunto.
-Y se puede saber cuál es tu trabajo?-
-Asuntos internos y no preguntes más que la tendremos-dijo H ya enfadado-y no me volváis a molestar.
El sobrecargo se fue preguntándose que sería “Asuntos internos” no lo había oído nunca pero el mal rato que le hizo pasar era suficiente para darse cuenta de no pregonarlo, cuando se volvió a reunir con la representación de los habitantes del cielo, les informó.
-Todo está bien, cada cual que vuelva a su trabajo-
-Pero quién es? Que hace?- preguntaban
-Os digo que todo está bien, proseguir con vuestra vida-
El grupo se fue a regañadientes, pasaron los días todos se esforzaban para hacer el mejor trabajo posible, H seguía con sus idas y venidas, incluso se llegaron acostumbrar a  su presencia, tanto era así que algún despistado le devolvía el saludo.
Y llegó el día donde Dios reunió en la plaza mayor a todos los habitantes del cielo, había un escenario con un equipo de luces y sonido montados, todos estaban allí nerviosos e inquietos había que incluso se ponían de puntillas para qué se les vieran mejor, el único que estaba separado del grupo era H que estaba aguantando la pared del fondo.
Sonaron trompetas seguido de un redoble de tambores, una neblina de humo inundó el escenario y apareció Dios con los brazos extendidos.
-Buenos días a todo el mundo!!!-
-Buenos días!!!- contestaron
-Hoy es un gran día, hoy habrá un antes y un después para nuestra comunidad-Al decir esto levantó la cabeza buscando algo -Eh!!! Tú, quieres hacer el favor de venir aquí arriba-
Todos se miraron el uno al otro pero el único que se sintió aludido fue H.
-Ya va, ya va que impaciente que eres, pesadilla de hombre-esto ultimo lo dijo sottovoce.
H se dirigió hacia el escenario pero esta vez la espalda la tenia derecha, lucía unos hombros anchos y su andar era valiente ,regio, al subir se situó a la izquierda de Dios.
-Señores y Señoras-dijo Dios-os debéis de preguntar quién es este personaje tan sombrío-hizo el gesto de pasarle el brazo por encima los hombros.
-No me toques-dijo H bajito que solo lo escucharon ellos-
-Va tú mismo, descúbrete- presentó Dios.
H hizo un suspiro de resignación, a continuación se pasó la mano por la cara sacándose como si fuera una careta de carnaval el rostro mal formado, dejando a cara descubierta una belleza nunca vista en el cielo un OOOOH!!! De sorpresa profirió el público, a continuación y de un revuelo tiró la parca al suelo y se desplegaron unas grandes alas negras que lucían pequeños destellos bailarines, otro OOOOh!!! Exclamó la audiencia pero esta vez más ruidoso incluso algún aplauso sonó también.
-Este amigos míos es mi heredero legítimo o que os pensabais aquí se practica el nepotismo- insirió Dios y continuo-A él lo creé perfecto, el más bello y racional, yo me jubilaré sí, pero no sé qué día por ahora lo que he aprendido gracias a él es que me habéis estado engañando para complacerme y que podéis trabajar más de lo que hacías, a partir de ahora él estará como hasta ahora, en la tierra pero me informará directamente a mí de lo que sucede, te toca hablar- dijo señalando con las manos a H.
-Yo solo os quería decir que este es un gran día, un día de jubilación, de jubileo, por eso cada año en esta fecha celebraremos La Fiesta Mayor del cielo y la tierra así pues hermanos y hermanas míos Buena Fiesta Mayor!!! Que empiece la fiesta.

Ness (3era parte y ultima o no, yo que se)

Inspiración: R.P.G

Dedicado a mi padrino de fuego: Lucifer Joan “El Negro” Contreras

 

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

Recopilació contes de l’Angel


L’Angel Tobies

 

Temps era temps, al regne dels cels hi vivia un angelet anomenat Tobies. Vivia amb la seva mare i tots dos tenien prohibit baixar a la terra dels humans. En Tobies perquè encara no era prou gran i la mare perquè no tenia ales.

A la mare li agradava molt el cafè dels humans. Aquell gust torrat i amarg l’apassionava. Tant era així que un dia li va dir al seu fill:

-Tobies, fill meu, tu que ets petit i ràpid com un llamp, em podries anar a buscar cafè? Això sí, sense que et vegi ningú i sobretot no posis els peus a terra o et convertiràs en estàtua.

L’angelet no li va poder dir que no a la mare i, sense que el veiés ningú, va baixar a la terra el més ràpid que les seves petites ales li van permetre. Va agafar el cafè i immediatament va tornar. La cosa va anar tan bé que cada dos per tres baixava a buscar l’apreciat cafè per la mare. Cada cop anava més ràpid, doncs les seves ales anaven creixent.

Quan va arribar a la majoria d’edat, el pare Déu el va cridar. Havia arribat l’hora de fer d’àngel.

– Tobies, a partir d’ara et tocar portar la inspiració als homes. Agafa aquest sarró ple de pols d’inspiració i aquest llistat del nom de les persones que has d’inspirar.

Com si tingués un coet enganxat al cul, va sortir a fer els encàrrecs. Com ja es coneixia el camí, va ser un tres i no res. Va inspirar un  bonic poema sobre el mar, una bella pintura d’una dona i una descoberta científica que curava una malaltia. Va ser tan ràpid que al tornar es va reunir amb els altres àngels per vanagloriar-se de la seva lleugeresa. Un dels àngels, corromput per l’enveja del moment, li va dir:

-Hi ha una cosa que el Déu pare no té i si li portes sers el seu àngel preferit. Tu que ets tan ràpid de ben segur que ho podràs fer.

-I què és això que el pare Déu no en té?.

-Una espurna del sol.

Sense perdre temps i fent batre les ales com mai ho havia fet, es dirigí cap al sol. Com més s’hi acostava més calor tenia. La suor li regalimava per tot el seu cos, la forta temperatura feia que les seves forces es debilitessin, però ell no s’aturava. Fins i tot quan les ales se li començaven a cremar ell va seguir. Cada cop era més a prop del seu objectiu, però cada cop li costava més aletejar, es marejava de la calor i les ales se li cremaven.

Ja gairebé ho tenia a tocar, quan es va trobar una espurna davant seu. No s’ho va pensar dues vegades i la va agafar. Tan gran era l’esforç que havia fet per assolir la fita, que va perdre el coneixement i va començar a caure al buit. L’àngel envejós, que veia incrèdul el que en Tobies havia aconseguit, va sortir a salvar-lo. El va agafar en ple vol i el retornà al regne dels cels. Amb les ales socarrimades però ple d’orgull, en Tobies es va despertar en braços de la seva mare. Un cop recuperat, el Déu pare el va cridar i li va dir:

-Tobies, has estat molt temerari  i t’has deixat emportar per un altre, sense saber el que feies. Per això et castigo a restar al costat meu fins que jo ho decideixi.

Amb l’orgull tocat, es va resignar al que el Déu pare li va ordenar. Amb el temps anava veient els diferents assumptes que hi despatxava, les alegries i desgràcies dels humans, de diferents naturaleses. Fins que un dia el Déu pare li va dir:

-Espero que amb el temps que has estat al meu costat t’hagis fet més savi i prudent. Et retorno el teu càrrec d’àngel inspirador.

Tot feliç, en Tobies va agafar el sarró i el llistat. Va baixar cap a la terra tot tranquil, però hi va veure una mala ombra que voltejava. Ja n’havia sentit a parlar de les males ombres quan estava amb el pare Déu. Eren àngels que en algun moment havien desobeït les seves ordres i havien estat desterrats del regne dels cels. Com es sentien traïts, dispersaven mals pensaments entre els homes. Així que en Tobies va alertar als àngels dels bons.

-I exactament on has vist aquesta mala ombra?

-L’he vist per allà- digué assenyalant amb el dit cap a l’esquerra, amb tanta mala sort que no se’n va adonar que amb el peu va tocar un campanar i en estàtua es va tornar.

Si el voleu veure és al Vendrell, coronant el campanar, on diuen que les nits de lluna plena es desfà l’encanteri i reparteix inspiració als elegits.

Ness* Edició Anna Alcala

 

L’Àngel ( cara b)

 

Sent justos i sincers he d’admetre que no sóc el que regenta el campanar.

Quan la mare em feia anar buscar cafè vaig aprendre on eren les escletxes per sortir del cel sense que m’enxampessin, també aprofitava pet barrejar-me entre la gent, els seus cants i rialles m’omplien d’energia amb el temps altres membres del cel ,que la mare per lluir de fill els hi explicava el viatges, aquestos aprofitant la avinentesa em carregaven d’encàrrecs.

Passat el temps el Paredeu em va reclamar per la feina per la qual m’havien educat, inspirador, com sabia les dreceres del cel i de la terra la feina d,una setmana la vaig fer en un dia, en arribar a casa orgullós en Rafel un dels meus millors amics em va desafiar a que agafes una espurna del sol que era el que el Paredeu desitjava, en aquell moment nomes pensava en complaure el Paredeu, no ho recordo gaire be però una espurna s’em va colar gola avall tot just quan em pensava que en tenia una a la ma després em vaig desmaiar.

Al despertar estava tot socarrimat tant que el sanitari dubtava que tornes al meu color original ara era un àngel negre, el Paredeu em va cridar i com a castig per ser massa agosarat per empaitar una espurna del sol em va ordenar restar al seu costat però com que l’hi feia cosa veurem tant negre em va tancar dins un armari on jo podia escoltar i veure el que passava per un foradet en dos visites ja vaig veure el que passava, els emissaris mentien sobre la terra per complaure al Paredeu, unes de les visites va ser d’en Rafel que penedit dels seus actes es volia cambiar per mi reben una negativa.

Jo mentres tenia feina en un rau-rau a la panxa mes unes petites vascas i vaig expulsar una llumeta la qual amb una rapidesa increïble va desaparèixer per al foradet, ensopit pels dies de sentir mentides que m’esperava l’entrada de sobte de la llumeta em va fer sentir un esglai al cor, la llumeta es movia d’una banda a l’altre cada cop més de pressa fins que sortia i entrava a l ,armari– ara t’entenc jo no puc sortir soc massa gran per passar pel forat– en un gest sobtat la llumeta es va precipitar cap a mi intruduinse al mig del meu front, va passar el temps que el Paredeu va creure necessari per al meu castig i em va retornar el meu càrrec d’inspirador, tot seguit vaig anar a veure en Rafel que era tant el seu penediment que no ho va dubtar quan l’hi vaig proposar que es canvies per mi, en Rafel em va substituir al baixar a la terra amb les meves robes, el sarró i la llista el seu esperit d’arcàngel el va fer despirtarse i tocar el campanar, ara és feliç custodiant el poble (Guadia fidelis) i jo vaig escapar seguin la veu de la llumeta que tenia dins del cap fins que vàrem arribar a una gran esplanada allí l’espurna va sortir de mi, la intensitat de la seva llum augmentava igual que la seva puresa en un sospir la llumeta amb va començar a donar voltes, m’envoltava una llum intensa i neta, un flash i tot va a tornar a la normalitat be tot no, ja no tenia les ales, les cames eren de cabra i dues banyes al cap– Que m’has fet llumeta malvada–la llumeta va tintinejar–com que em dic Pan i des de quan fas soroll?–la llumeta va començar a allunyar-se de mi, jo la segueixo, li demano explicacions, em diu que així és la vida, ella comença a córrer, corro darrere seu ella campaneja, jo no em puc estar de cridar-Campaneta esperaaaaaaaaa….

A tots els Nens i Nenes en tota l’extenció

Ness*

 

LA JUBILACIÓ

 En un temps no gaire remot al nostre, al regne del cel Déu després de governar segles i segles va creure que era l’hora de jubilar-se i així ho va fer saber als habitants del cel, aquests van començar a especular a qui triaria com a substitut.
-Triarà el que tingui el cor més gran-va dir St. Manel
-No-va negar St. Anton i prosseguir-Triarà el que tingui l’ànima més pura-
-Ara toca una dona!-va exclamar la Verge de Montserrat
-Us equivoqueu-va proclamar St. Josep-N’hi ha que tenim preferència-
I així van continuar el debat, tots hi deien la seva fins i tot els nens que tots ignoraven deien que feia falta sang jove, fins que un sobrecàrrec va dissoldre la munió de gent concentrada.
Des de aquell moment tothom va vestir les seves millors robes i es van abocar a fer la feina el millor possible.
Just en aquell moment un home vestit de negre, sabates negres, mitjons negres, pantalons negres, jersey negre, una parca negre que l’hi arribava als turmells i un gorro de llana negre, al cel fa fred, aquell home anava amb les espatlles caigudes i amb un caminar incert, es passejava per el dia i la nit fent que els cossos celestials és neguitegessin, quan s’el creuaven pel carrer ell els saludava esbossant un somriure amb aquella cara difícil de mirar i els celestials o feien que no el veien o l’hi giraven la cara, el cop que més va inquietar a la comunitat va ser un dia de teatre que mentre tots feien cua per entrar l’home vestit de negre(a partir d’ara H) era arrepenjat en un fanal observant atentament la cua formada i no va entrar fins que tots eren ben asseguts, aquests va ser la gota que va fer vessar el got, un grup va anar a queixar-se a un sobrecàrrec.
-Això no pot ser tenim el neguit tot el dia i la nit, tenir aquells ulls clavats en nosaltres és insuportable, així no es pot viure-
-Jo parlaré amb ell, jo tampoc sé qui és però si es aquí serà per alguna cosa però no patiu que jo ho arreglo-
El sobrecàrrec va sortir al carrer a buscar a H, en tombar la cantonada se’l va trobar de morros.
-Em buscaves-va dir H amb un somriure als llavis.
-Tinc tot un poble crispat amb les teves anades i vingudes-l’hi va dir el sobrecàrrec amb un to més que autoritari.
H se l’hi va acostar, el va agafar per les solapes del jec, el va alçar dos dits de terra i el va mirar fixament als ulls.
El sobrecàrrec notava com aquella mirada penetrant s’endinsava dins seu fins que va sentir com si l’hi arrenquessin l’anima.
-Para!!! Para!!!-va suplicar el sobrecàrrec.
H el va deixar a terra i l’hi va dir amb to imperatiu.
-Tots tenim una feina a fer, vosaltres feu la vostra que jo faré la meva-
El sobrecàrrec s’estava recobrant de l’experiència però encara l’hi quedava un ble de curiositat.
-I es pot saber quina es la teva feina?-
-Afers interns i no preguntis més que la tindrem-va dir H ja enfadat-i no em torneu a molestar.
El sobrecàrrec va marxar preguntant-se que seria “Afers interns” no ho havia sentit mai però la mala estona que l’hi va fer passar era suficient per adonar-se de no pregonar-ho, quan es va tornar a reunir amb la representació dels habitants del cel, els va informar.
-Tot està bé, cadascú que torni a la seva feina-
-Però qui és? Que fa?- preguntaven
-Us dic que tot està bé, prosseguiu amb la vostra vida-
El grup va marxar a contracor, varen passar els dies tots s’esforçaven per fer la millor feina possible, H seguia amb les seves anades i vingudes, fins i tot es van arribar acostumar a la seva presencia, tant era així que algun despistat l’hi tornava la salutació.
I va arribar el dia on Déu va reunir a la plaça major a tots els habitants del cel, hi havia un escenari amb un equip de llums i so muntats , tots eren allà nerviosos e inquiets n’hi havia que fins i tot es ficaven de puntetes per què els veiessin més, l’únic que estava separat del grup era H que estava aguanta’n la paret del fons.
Van sonar trompetes seguit d’un redoble de timbals, una boirina de fum va inundar l’escenari i va aparèixer Déu amb els braços estesos.
-Bon dia a tothom!!!-
-Bon dia!!!- van contestar
-Avui es un gran dia, avui hi haurà un abans i un després per la nostra comunitat-En dir això va alçar el cap buscant alguna cosa -Eh!!! Tu, vols fer el favor de venir aquí dalt-
Tots es van mirar l’un a l’altre però l’únic que es va sentir al·ludit va ser H.
-Ja va, ja va que impacient que ets, pesadilla d’home-això ultim ho va dir sottovoce.
H es va dirigir cap a l’escenari però aquest cop l’esquena era alçada, lluïa unes espatlles amples i el seu caminar era valent de militar, en pujar es va situar a l’esquerra de Déu.
-Senyors i Senyores-va dir Déu-us deveu preguntar qui és aquest personatge tan ombrívol-va fer el gest de passarl-hi el braç per sobre les espatlles.
-No em toquis-va dir H baixet per que només l’escoltes ell-
-Va tu mateix, descobreixt-he- va presentar Dèu.
H va fer un sospir de resignació, tot seguit es va passar la ma per la cara treien se com si fos una careta de carnaval el rostre mal format, deixant al descobert una bellesa mai vista al cel un OOOOH!!! De sorpresa va proferir el públic, tot seguit i d’una revolada va llençar la parca a terra i es van desplegar unes grans ales negres que lluïen petites guspires ballarines, un altre OOOOh!!! Va exclamar l’audiència però aquest cop mes sorollós fins i tot algun aplaudiment va sonar també.
-Aquest amics meus és el meu hereu legítim o que ús pensàveu aquí es practica el nepotisme- va inserir Déu i continuar-A ell el vaig crear perfecte, el més bell i racional, jo em jubilaré si, però no se quin dia per ara el que après gràcies a ell es que meu estat enganya’n per complaurem i que podeu treballar més del que feia-ho, a partir d’ara ell estarà com fins ara, a la terra però m’informarà directament a mi del que succeïx, et toca parlar- va dir assenyalant amb les mans a H.
-Jo només us voldria dir que aquest es un gran dia, un dia de jubilació,de jubileu, de joia per això cada any en aquesta data celebrarem La Festa Major del cel i la terra així doncs germans i germanes meves Bona Festa Major!!! Que comenci la festa.

Ness (3era part i ultima o no, jo que se)

Inspiració: R.P.G

Dedicat al meu padrí de foc: Llucifer Joan “El Negro” Contreras

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

Yo soy


Yo no soy él

Yo soy el otro

Yo no soy luz

Yo soy oscuridad

Yo no soy amor

Yo soy el azote

La Venganza

Ness

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

Jubilació


JUBILACIÓ

En un temps no gaire remot al nostre, al regne del cel Déu després de governar segles i segles va creure que era l’hora de jubilar-se i així ho va fer saber als habitants del cel, aquests van començar a especular a qui triaria com a substitut.
-Triarà el que tingui el cor més gran-va dir St. Manel
-No-va negar St. Anton i prosseguir-Triarà el que tingui l’ànima més pura-
-Ara toca una dona!-va exclamar la Verge de Montserrat
-Us equivoqueu-va proclamar St. Josep-N’hi ha que tenim preferència-
I així van continuar el debat, tots hi deien la seva fins i tot els nens que tots ignoraven deien que feia falta sang jove, fins que un sobrecàrrec va dissoldre la munió de gent concentrada.
Des de aquell moment tothom va vestir les seves millors robes i es van abocar a fer la feina el millor possible.
Just en aquell moment un home vestit de negre, sabates negres, mitjons negres, pantalons negres, jersey negre, una parca negre que l’hi arribava als turmells i un gorro de llana negre, al cel fa fred, aquell home anava amb les espatlles caigudes i amb un caminar incert, es passejava per el dia i la nit fent que els cossos celestials és neguitegessin, quan s’el creuaven pel carrer ell els saludava esbossant un somriure amb aquella cara difícil de mirar i els celestials o feien que no el veien o l’hi giraven la cara, el cop que més va inquietar a la comunitat va ser un dia de teatre que mentre tots feien cua per entrar l’home vestit de negre(a partir d’ara H) era arrepenjat en un fanal observant atentament la cua formada i no va entrar fins que tots eren ben asseguts, aquests va ser la gota que va fer vessar el got, un grup va anar a queixar-se a un sobrecàrrec.
-Això no pot ser tenim el neguit tot el dia i la nit, tenir aquells ulls clavats en nosaltres és insuportable, així no es pot viure-
-Jo parlaré amb ell, jo tampoc sé qui és però si es aquí serà per alguna cosa però no patiu que jo ho arreglo-
El sobrecàrrec va sortir al carrer a buscar a H, en tombar la cantonada se’l va trobar de morros.
-Em buscaves-va dir H amb un somriure als llavis.
-Tinc tot un poble crispat amb les teves anades i vingudes-l’hi va dir el sobrecàrrec amb un to més que autoritari.
H se l’hi va acostar, el va agafar per les solapes del jec, el va alçar dos dits de terra i el va mirar fixament als ulls.
El sobrecàrrec notava com aquella mirada penetrant s’endinsava dins seu fins que va sentir com si l’hi arrenquessin l’anima.
-Para!!! Para!!!-va suplicar el sobrecàrrec.
H el va deixar a terra i l’hi va dir amb to imperatiu.
-Tots tenim una feina a fer, vosaltres feu la vostra que jo faré la meva-
El sobrecàrrec s’estava recobrant de l’experiència però encara l’hi quedava un ble de curiositat.
-I es pot saber quina es la teva feina?-
-Afers interns i no preguntis més que la tindrem-va dir H ja enfadat-i no em torneu a molestar.
El sobrecàrrec va marxar preguntant-se que seria “Afers interns” no ho havia sentit mai però la mala estona que l’hi va fer passar era suficient per adonar-se de no pregonar-ho, quan es va tornar a reunir amb la representació dels habitants del cel, els va informar.
-Tot està bé, cadascú que torni a la seva feina-
-Però qui és? Que fa?- preguntaven
-Us dic que tot està bé, prosseguiu amb la vostra vida-
El grup va marxar a contracor, varen passar els dies tots s’esforçaven per fer la millor feina possible, H seguia amb les seves anades i vingudes, fins i tot es van arribar acostumar a la seva presencia, tant era així que algun despistat l’hi tornava la salutació.
I va arribar el dia on Déu va reunir a la plaça major a tots els habitants del cel, hi havia un escenari amb un equip de llums i so muntats , tots eren allà nerviosos e inquiets n’hi havia que fins i tot es ficaven de puntetes per què els veiessin més, l’únic que estava separat del grup era H que estava aguanta’n la paret del fons.
Van sonar trompetes seguit d’un redoble de timbals, una boirina de fum va inundar l’escenari i va aparèixer Déu amb els braços estesos.
-Bon dia a tothom!!!-
-Bon dia!!!- van contestar
-Avui es un gran dia, avui hi haurà un abans i un després per la nostra comunitat-En dir això va alçar el cap buscant alguna cosa -Eh!!! Tu, vols fer el favor de venir aquí dalt-
Tots es van mirar l’un a l’altre però l’únic que es va sentir al·ludit va ser H.
-Ja va, ja va que impacient que ets, pesadilla d’home-això ultim ho va dir sottovoce.
H es va dirigir cap a l’escenari però aquest cop l’esquena era alçada, lluïa unes espatlles amples i el seu caminar era valent de militar, en pujar es va situar a l’esquerra de Déu.
-Senyors i Senyores-va dir Déu-us deveu preguntar qui és aquest personatge tan ombrívol-va fer el gest de passarl-hi el braç per sobre les espatlles.
-No em toquis-va dir H baixet per que només l’escoltes ell-
-Va tu mateix, descobreixt-he- va presentar Dèu.
H va fer un sospir de resignació, tot seguit es va passar la ma per la cara treien se com si fos una careta de carnaval el rostre mal format, deixant al descobert una bellesa mai vista al cel un OOOOH!!! De sorpresa va proferir el públic, tot seguit i d’una revolada va llençar la parca a terra i es van desplegar unes grans ales negres que lluïen petites guspires ballarines, un altre OOOOh!!! Va exclamar l’audiència però aquest cop mes sorollós fins i tot algun aplaudiment va sonar també.
-Aquest amics meus és el meu hereu legítim o que ús pensàveu aquí es practica el nepotisme- va inserir Déu i continuar-A ell el vaig crear perfecte, el més bell i racional, jo em jubilaré si, però no se quin dia per ara el que après gràcies a ell es que meu estat enganya’n per complaurem i que podeu treballar més del que feia-ho, a partir d’ara ell estarà com fins ara, a la terra però m’informarà directament a mi del que succeïx, et toca parlar- va dir assenyalant amb les mans a H.
-Jo només us voldria dir que aquest es un gran dia, un dia de jubilació,de jubileu, de joia per això cada any en aquesta data celebrarem La Festa Major del cel i la terra així doncs germans i germanes meves Bona Festa Major!!! Que comenci la festa.

Ness (3era part i ultima o no, jo que se)

Inspiració: R.P.G

Dedicat al meu padrí de foc: Llucifer Joan “El Negro” Contreras

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

UN MÓN OK


UN MÓN OK

En un món molt petit a vàries dimensions de la nostra i vivia una petita i senzilla gent que es dedicava a recol·lectar, sembrar, caçar i pescar també es feien la roba amb pells i plantes tot era correcte tot era ok be sempre no, en Pisco que era un noi molt eixerit que ho volia entendre tot i el que no entenia era per que a vegades tot era abundant i d’altres ratllava l’escassetat, Tanta era la seva curiositat que es va jurar que no pararia fins a entendre-ho, el primer que se l, hi va acudir va ser anar a veure el savi del poble, un home vell ,potser massa que l’unic que feia era balbucejar i tirarse pets, en Pisco aguantava la respiració, no podia aguantar la pudor a ranci i podrit de la cabana de l’ancià.
-Venerable ancià- va dir en Pisco- Que em podria respondre a una pregunta ?
L’ancià es va remoure sobre el coixí on era assegut i va deixar anar
– Politre derta gtre nomrtre
tot seguit d’un sorollós pet, no cal dir que en Pisco va sortir cames ajudeu-me després de l’aire pestilent que es respirava a la cabana.
El curiós homenet sense cap anim de desistir es va dirigir al bosc de les fades on van respondre amb un
–No ho sabem però si vols et diem com volar- van dir les fades
-No tinc temps ara per això- va dir en Pisco.
Tot seguit va
 agafar el camí a les muntanyes foradades per trobar-se amb els trols que li va contestar
-No ho sabem pas però si vols t’ensenyem el secret de les pedres-
En Pisco tot dona’n la volta va dir- No estic per pedres ara-
L’únic que l’hi faltava era la muntanya de neu, on deien i vivia el Gran Mestre Birru, tot pinxo es dirigí cap el cim de la muntanya de neu a cada pas que feia s’enfonsava un peu fent molt costos l’ascens, amb la llengua fora i esbufegant va trobar el Gran Mestre assegut en una pedra.

-Bon dia-digué en Pisco
-Bon dia- va respondre en Birru
-Que l’hi puc fer una pregunta? -Va preguntar en Pisco
-Clar home, ara només fa falta que la respongui- Digué en Birru
En Pisco es va acostar al Birru i li va preguntar- Per què de vegades les collites eren abundants i altres minses?
Doncs no ho sé, però el meu Mestre Telco de ben segur que ho sap- va dir l-hi a en Pisco.

En Birru l’hi va explicar que el seu mestre vivia en una cova a el vessant de la muntanya rocosa del costat, tots dos van agafar el camí, en arribar a un precipici es van arriar per unes cordes fins a arribar a la cova es van endinsar dins d’aquell fosc forat, van caminar i caminar en mig de la foscor era tal la foscor que en Pisco I en Birru es van agafar de les mans, així se sentien més segurs, caminant ,caminant i camin .. Badabum!!!.
Ostres!!! ,Ostres!!! quina puntada de peu –va dir una veu que sortia del terra- evidentment era el Mestre Telco, després de fer les degudes presentacions van plantejar el dilema.
En Telco se’ls va mirar una estona amb cara de tenir ell el dubte
-Doncs si tinc la resposta aquest dubte-va dir en Telco.- Pero haureu de confiar en mi- prosseguir.
Es van ficar en rotllana agafats de les mans en Telco va pronunciar una serie de paraules màgiques llavors el terra de la rotllana s’obri i tots tres van caure per el forat, Plis!!! Plas!!! Flush!!! I van aparèixer davant d’un pavelló esportiu.
Ala !!! Si que deuen ser grans els que viuen aquí- Va dir bocabadat
-Vosaltres seguiu-me i confieu amb mi – Digué en Telco
Van entrar en aquella cabana gran, , semblava que en Telco estigues a casa seva doncs els homes amb vestits estranys que eren a la porta el saludaven com si fos de la família, mentre en Birru no deia res, el que veia el sobrepassava i en Pisco no parava de preguntar.
-Com han ficat els estels aquí dins?
Per que es tan alt el sostre?
-Que es aquest terra que brilla?
En Telco el va respondre amb- un tingues paciència tot al seu temps per ara anem agafar lloc i van seure.
I va arribar l’hora i varen sortir els jugadors d’hoquei.
En Pisco tot esverat cridava –estan volant,aquestes persones volen!!!-
-No- deia en Telco– són patins que van amb rodes però això no es l’important Pisco, L’important és que l’equip vermell, que és teu posi aquella piloteta negra dins d’aquells tres Pals, per què no se per quins designes del destí si els vermells guanyen,les collites van bé i si perden doncs van malament- exposar en Telco
En Pisco es recolzar al seien i es va quedar com si estigues fora d’ell, intentava entendre.
-Pisco!!! – Van cridar els dos Mestres- Que no animes?
-Animar el que?-digué en Pisco
-Que jo sàpiga t‘hi va la collita- sentencia en Telco
Com si tingues un cohet al cul es va aixecar i va començar ha cridar– VERMELLS!!! VERMELLS!!! VERMELLS!!!

Ara en Pisco ja es al poble on es passa les tardes al prat colpejant una pilota feta de draps i cordills amb un tros de branca torta i quan algun veí se l’hi acosta i l’hi pregunta per que fa allò.
En Pisco contesta amb un rotund – NO VULL PAS QUE EM FOTIN LA COLLITA!!!

Ness

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario

Jubileo o Jubilacio


Ell ha fet del meu pare

Ell ha fet del meu enemic

Ell ha fet el seu paper

Ell ara es jubila

Ell li toca un final epic

Ell va aquesta festa

Ness*

Publicado en Entretenimiento | Deja un comentario